Purgatorio

Trilogia inspirada lliurament en la Divina Comèdia de Dante Alghieri

Si a la Divina Comèdia el viatge pel més enllà el fem acompanyats del poeta romà Virgili, al Grec’09 és el mateix director italià Romeo Castellucci qui ens guia per aquest món desconegut per als vius, amb tal lucidesa que sembla que ell mateix l’hagi visitat abans. Castellucci, però, no confirma res. Tan sols reconeix haver deixat assecar el llibre de Dante Alighieri sobre seu, «com si es tractes d’una camisa mullada». La proposta escènica d’aquesta trilogia de la Divina Comèdia és moderna, plàstica, amb intenció clara d’afectar els sentits del públic, ja que, com afirma el director italià, «tot allò que pugui arribar al cor de l’espectador forma part de l’escriptura dramàtica». Així, amb aquesta nova versió, la mort perpètua de l’Infern guanya en complexitat, la condemna del Purgatori ens recorda les rutines de la vida real i el territori del Paradís esdevé un espai de trobada amb un mateix, una instal·lació de trànsit, una finestra dirigida a l’inabastable. Una trilogia en tres espais i dies diferents per marcar a foc lent la pell d’aquest Grec’09. Tot un viatge d’allò més singular, format per una col·lecció d’imatges paradisíaques i monstruoses, oníriques i més reals del que podem imaginar, que ens demostren el talent electritzant de Castellucci, un director total considerat, ja per tots dins el teatre europeu, com una de les seves grans estrelles.

“Purgatorio”, segunda parte de la trilogía basada en la Divina Comedia de Dante Alighieri, es una pieza de teatro que ejemplifica el trabajo de Romeo Castellucci: la contraposición de los signos escénicos para fracturar el sentido narrativo tradicional y abrir el espacio de la representación a nuevas formas de percepción y nuevos significados. Esta tensión entre los signos produce una experiencia estética que desafía la lectura racional y apela directamente a la dimensión perceptiva, emocional y simbólica del público. En el caso de la escena de “La Musique.”, se ve claramente como el diálogo entre ela palabra proyectada, el espacio sonoro, la escenografía (aún siendo un casa familiar funciona cómo metáfora del purgatorio, un espacio limitar, frío e impersonal) y la ausencia de presencia corporal, generan nuevos significados.

https://www.youtube.com/watch?v=khaJTXW_DpA (minuto 36:55)

Fitxa artística

Coreografia: Romeo Castellucci, Cindy Van Acker; Direcció, escenografia, il·luminació i vestuari: Romeo Castellucci; Música original: Scott Gibons; Intèrprets: Luca Del Pia, Davide Savorani, Juri Roverato, Sergio Scarlatella, Pier Paolo Zimmermann, Irena Radmanovic; Col·laboració en l'escenografia: Giacomo Strada; Imatges del cel: Zarpruder Filmakersgroup; Escultures, mecanismes i pròtesis: Istvan Zimmermann, Giovanna Amoroso; Producció executiva: MOM Produccions;

Coordinació de la construcció i els mecanismes escènics: Salvo Di Martina; Ajudant d'il·luminació: Fabio Sajiz; Maquinista: Gabrielle Buonuomo, Salvo Di Martina, Fatmir Gjoka, Federico Lepri, Viviana Rella, Giorgio Retucci; Tècnic d'il·luminació: Luciano Trebbi; Tècnic de so: Matteo Braglia; Attrezzo: Giacomo Strada; Vestuari: Giulia Campolmi, Marion Gizard; Disseny de vestuari: Gabriella Battistini, Marion Gizard; Direcció de producció: Cosetta Nicolini; Mànager de la gira: Benedetta Briglia; Direcció: Gilda Biasini, Valentina Bertolino; Administració: Michela Medri, Elisa Bruno, Simona Barducci; Assessorament: Massimiliano Coli, Skupa srl;

Author: Romeo Castellucci